31.12.15

Tres Nadals

Quaderns Crema, Barcelona, 2003, 62 pàg., 9 €.

El novembre de 2003 l'editorial Quaderns Crema va reunir aquests tres contes de tema nadalenc de Monzó i els va editar en tapes dures, en un paper magnífic i amb il·lustracions de Ramon Enrich tan deconstructives com l'esguard de Monzó. Un llibre perfecte per a llegir aquests dies a la vora de la llar, com diu la contraportada, si no fera la calor que fa.

El volum el componen: "Nadal blanc", "La venedora de mistos" i "La comissió". Els tres contes parteixen d'elements ben arrelats en la tradició per acabar arrasats per l'enfocament de l'autor. El primer i el tercer semblen els més corrosius: una ironia esmolada que ridiculitza totes les icones del Nadal. A tall d'exemple, en el primer qüestiona l'estranya presència de neu a Betlem i es carrega l'aparició de l'àngel a Maria, la tria del nom per a l'infant, alguns miracles i l'entrega dels regals pels pastors (algú li duu dodotis) i pels reis.

En el segon, una versió d'un conte tradicional tan melodramàtic com "La venedora", el capgira totalment i fa rebel·lar-se la protagonista fins a esmicolar la narració original. En canvi, en el tercer l'autor aplica els principìs de la correcció política extrema per a dur fins a l'absurd la reunió del comité organitzador de la cavalcada de Reis.

És a dir, el Monzó més subversiu i iconoclasta, que es diverteix i ens diverteix trencant la tradició nadalenca afegint elements actuals al relat pseudohistòric oficial (com els dodotis citats i un carro de Jané), i amb altres martingales variades. El Monzó més en essència i antisistema: el material perfecte per fer esclatar el blanc esperit del Nadal.

Bon any!

1.6.15

L'última nit

SALTER, James. L'Altra Editorial. Barcelona, 2014. 144 p.

Les lleis de la fama són ben estranyes i això ha fet que un escriptor com Salter haja rebut tots els reconeixements a una edat bastant inusual - té ara 88 anys. Aquest llibre de contes el va publicar l'any 2005 als EUA i és difícil no sentir-se sacsejat interiorment per les històries que conta. Són textos que ens inciten a rellegir. No ens narra grans aventures, ens parla de la vida quotidiana, del cada dia. Ens parla sobretot de la relació en les parelles, del deteriorament pel pas del temps. Parelles que, sovint, no saben que malviuen fins que un dia se n'adonen en un instant de lucidesa («Cometa»), o bé descobreixen que enyoren la vida dels altres («El meu Senyor, tu») i que han llançat a perdre la seua.

De vegades, els conflictes dels relats ens fan recordar Carver, els seus personatges en naufragi  perpetu. La diferència és que Raymond Carver sempre tria proletaris, gent amb pocs recursos o sense; Salter, per contra, ens mostra la vida buida de la classe mitjana, d'aquells que viuen molt per damunt dels problemes econòmics.

Hi ha també un tema que conreen tant un autor com l'altre: la proximitat del desastre, (p. 52). «Una cosa que havia vist era fins a quin punt els homes podien estar a tocar del desastre per molt segurs que semblessin. Ell havia vist com canviaven els esdeveniments i a una desgràcia en seguia una altra. Podia passar sense previ avís. De vegades la gent encara podia salvar-se, però arribava un moment que ja no podien. De vegades pensava en ell mateix: quan vingués el colp i les bigues comencessin a cedir i a caure, què passaria?» Efectivament, la tranquil·litat sembla durar i durar sense límits fins que, de sobte, l'esquerda s'obri i tot s'ensorra (com en el cas d'«Ens ho hem passat tan bé» -un relat duríssim-, «Cometa» o bé «Platí»). Aquest caràcter efímer de la vida amara molts dels textos. Així en «L'última nit» diu: «La resta era menys densa. La resta era una llarga novel·la que s'assemblava molt a la teva vida; hi passaves sense pensar i aleshores un matí s'acabava: hi havia taques de sang.»

James Salter analitza a fons la psicologia femenina. Pels seus contes camina la dona insensible i inquisitorial de «Cometa», la dona seductora i vividora, la infeliç -abatuda per la rutina- d'«El meu Senyor, tu», la dona enganyada de diversos contes, i la dona davant la mort imminent («L'última nit», «Ens ho hem passat tan bé»). Però també el cos, perquè hi ha un munt de descripcions molt sensorials del cos femení, tan físiques que quasi podem tocar-lo: «Una de les coses que el seu marit admirava de l'Ardis era la seva pell extraordinària, lluminosa i fina, una pell tan pura que si la toquessis et faria tremolar.»


I a més, Salter ens deixa caure de tant en tant les seues frases redones, assoladores, perquè les anem paint amb lentitud fins al següent colp, que aguaita darrere de qualsevol paràgraf inofensiu. «Et penses que coneixes algú, et penses que perquè sopes amb una persona o hi jugues a cartes la coneixes, però en realitat no és així. Sempre és una sorpresa. No saps res de res.»

El pas del temps és l'altre tema que preocupa l'autor nord-americà. Ens presenta éssers angoixats pel temps perdut, per vides desaprofitades. Contínuament els personatges fan referència a la seua vida de veritat, un camí paral·lel a la vida que malbaraten. Així són les dones que apareixen en «Cometa», «El meu Senyor, tu» però també és aquest tipus de caràcter el protagonista de «Palm Court», un relat brillant i dolorós sobre la indecisió i les oportunitats perdudes, un dels millors. N'hi ha molts altres de magnífics, com ara «Cometa», «Platí» o «Donació». El darrer, «L'última nit», ja s'ha dit en moltes ressenyes que perdurarà com un model per a escriptors durant un pila d'anys.

Acabe. M'agrada la frase de Susan Sontag que arreplega la publicitat del llibre: «Vull llegir absolutament tot el que escriga James Salter». És molt precisa. És la sensació que un té després d'acabar-ne l'última pàgina.

Cal afegir que l'editorial Empúries va publicar el 2014 Això és tot, la darrera novel·la de l'autor, escrita als 84 anys, però encara plena de vida. I fa poc L'Altra Editorial ha publicat Joc i distracció. En fi, com deia, jo també vull llegir tot Salter i, sobretot, rellegir-lo.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...