CONRAD, Joseph, Editorial Alpha,
Barcelona, 2012, 220 p., 24,00 €.
Títol original: Tales of unrest,
1898. Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Una introducció
excel·lent al món de CONRAD, si no el coneixem encara. Podem trobar-hi tots els
seus temes habituals: l’amistat, la deslleialtat, el mal en la natura, el
destí... Tot açò emmarcat en una narrativa d’aventures de llenguatge
acuradíssim, carregada de psicologia i amb antiherois com a protagonistes.
Joseph Conrad
va nàixer a Berdítxiv (Polònia), encara que aquesta localitat es trobava
aleshores sota el domini de l’Imperi Rus. La seua família pertanyia a
l’aristocràcia. Son pare va ser un nacionalista polonès molt actiu, cosa que li
va ocasionar moltes dificultats amb les autoritats russes. Va perdre sa mare
quan tenia 8 anys i son pare, una mica després, als dotze. Va ser educat per un
oncle durant poc temps, perquè s’embarcà cap a Malàisia com a mariner. Va
navegar durant anys per aquesta zona i per Àfrica. Aprengué l’anglès en aquesta
època de convivència amb mariners britànics. Es va retirar a escriure el 1896,
als 36 anys, després de contraure una malaltia al Congo. L’anglès era la seua tercera
llengua; en la primera i segona, polonès i francès, havia llegit molts clàssics
per influència de son pare. Va utilitzar com a material en la seua obra les
experiències dels viatges. L’èxit popular li va arribar molt tard, ja amb les
últimes novel·les, probablement per l’elaboració del seu llenguatge. Els seus
textos van influir molt Scott Fitzgerald, Hemingway o Faulkner. La seua
obra més famosa és El cor de les tenebres, però les millors són: Lord
Jim, Nostromo, El negre del “Narcissus”, L’agent
secret i Victòria.
De les 5
narracions que componen aquest recull, dues pertanyen a l’etapa malaia
(«Karain, un record» i «La llacuna»), una, a l’etapa africana («Una avançada
del progrés»), una és un conte menor, «Els idiotes», i, finalment, «El retorn»
és un relat de qualitat també, però ben allunyat del món d’aventures habitual
de Conrad.
Com deia, les
dues primeres narracions fan part de l’etapa malaia de l’autor, l’època de les
primeres novel·les. El mateix Conrad ho expressa així en el pròleg, quan diu
del relat «La llacuna» que està concebut amb el mateix alè que La
follia d’Almayer o Un rodamón de les illes, vist amb els
mateixos ulls i escrit amb el mateix mètode». Els temes dels dos contes són
idèntics: l’amistat, la traïció i la lleialtat. En els dos casos, els
protagonistes, homes valerosos, viuen assetjats per l’ombra de una traïció
inesborrable que van cometre en el passat. En ambdós la víctima és una persona
pròxima, dolorosament pròxima.
Tant en aquest
conte com en la resta, les descripcions tenen un paper fonamental: una
adjectivació riquíssima i complexa dels escenaris fa crèixer la inquietud, el
neguit. «Tot el carrer, profund com un pou i estret com un gorg, bullia amb una
agitació ombrívola i incessant. La fregadissa urgent de peus, el repic de les
passes ràpides i una remor subjacent ens omplien les orelles; una remor vasta,
feble, palpitant, com si estigués feta de bleixos, de batecs de cor, de veus
entretallades.» (p. 67) L’autor polonès va conviure històricament amb el
moviment pictòric impressionista i aquesta influència és visible en les
descripcions de la natura. Sovint, la natura salvatge amaga el mal, que aguaita
entre la foscor de les fulles. «[En Karain] era un compendi de la seva
raça, de la seva terra, de la força elemental de la vida ardent, de la
naturalesa tropical. Tenia la seva mateixa força luxuriant, la mateixa
capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins la llavor del perill.» (p.
21)
«Una
avançada del progrés» és també un conte brillant, colpidor. L’autor el situa a
l’Àfrica. El protagonista, en Kayerst, és un tipus d’home molt semblant a
Almayer (l’antiheroi de La follia d’Almayer), un europeu que
desconeix totalment el medi, que no aconsegueix adaptar-s’hi mai i que es deixa
endur per la inacció. Ambdós són éssers ineptes que esperen que un colp de
fortuna els traga de les seues destinacions penoses. La presència de la
natura hostil i poderosa, desestabilitzadora, és determinant en aquestes pàgines,
a l’igual que en els contes anteriors. El contacte amb la natura primitiva, la
indefensió i l’aïllament social destaroten els europeus. «A la sensació de ser
l’únic de la seva mena, a la percepció nítida de la solitud dels propis
pensaments i sensacions... s’hi afegeix la suggestió de coses vagues,
incontrolables i repulsives que amb la seva intromissió pertorben i exciten la
imaginació i posen a prova els nervis civilitzats, els dels savis i els dels
bojos en la mateixa mesura.» (p. 102)
«Els idiotes»
sembla una peça menor. Pel que fa a «El retorn», és un relat que conté
paràgrafs molt esmolats contra la classe alta britànica: «En aquell món
eixamplat es movien entre homes i dones perfectament agradables que temien més
l'emoció, l'entusiasme o el fracàs que no pas el foc, les guerres o les
malalties mortals, que toleraven només les formulacions més habituals dels
pensaments més habituals...». (p. 136 i 148) És un text de caire
psicològic que no pareix realment de Conrad. El mateix autor diu en el pròleg:
«De fet, la sensació que em provoca ara mateix és la d’estar escrit amb la mà
esquerra. Fa poc, fullejant la història, vaig tenir la sensació de seure sota
una ombrel·la molt gran i molt cara sota el repic eixordador d’una tempesta
tropical. Em va trasbalsar molt». I és que no ens trobem en els ambients
exòtics típics de l’autor polonès, però sí assistim a una lapidació verbal
protagonitzada per l’Alvan, un home de l’alta societat enganyat per la
seua dona. La situació sembla una d’aquelles històries de passions que conta
tan esplèndidament Zweig. L’Alvan és tan conservador, tan amant de les
aparences socials, com descriu sarcàsticament Conrad, que no pot tolerar
l’escletxa que ha provocat la seua dona en l’ordre perfecte fixat pel seu
estament. Quan descobrisca la traïció en una carta,
la ràbia anirà creixent a través del seu monòleg fins a arribar
a un punt de no retorn de tempesta tropical. (p. 172-73)
Per això, durant tot el discurs, l'Alvan condemnarà la passió, que considera
que desestabilitza les societats harmonioses. (p. 146)
Tampoc no és estrany el fracàs de la relació, tenint en compte el criteri de l'Alvan per a buscar parella: «Era una dona que caminava amb les grans gambades d'un granader, forta i dreta com un obelisc, tenia una cara bonica, un front sincer, uns ulls purs i ni un sol pensament propi a la testa. L'Alvan es va rendir de seguida a tots aquests encants, i li va semblar tan evident que aquella era la mena de noia que li convenia que no va dubtar ni un moment a declarar-li el seu amor». (p. 135 i 192) Hem de concloure que, per l'extensió i per la complexitat dels personatges, podem parlar de novel·la curta o nouvelle.
Un conjunt
d’històries, doncs, molt profitós, per a llegir a poc a poc o, tal vegada, per
a rellegir a poc a poc.
