16.11.12

El ball


NÉMIROVSKY, Irène, La Magrana, Barcelona, 2006, 85 p., 10,00 €.
Traducció: Xavier Pàmies. Títol original: Le bal.

Tinc pendent de lectura Suite francesa, també d’Irène Némirovsky, des de fa més d’un any. Com a primer acostament a l’autora, he triat (o m’ha triat) aquesta novel·la curta, que va ser la quarta que va publicar (1930) i no m’ha decebut. He revisat la ressenya de www.quaderndemots.blogspot.com sobre Vi de solitud (1935), també de l’autora, i veig que alguns elements autobiogràfics d’El ball són represos en aquesta última, com ara: la nefasta relació amb sa mare o l’origen jueu de son pare. També alguns temes o trets es repeteixen, com el cas de la venjança o la fredor de la protagonista.

El text de 1930 és un relat breu, brillant, esmolat. En poques pàgines aconsegueix una tensió màxima. Situa la història en un món que l’autora coneix bé: el dels nous rics que volen ser acceptats en l’alta societat francesa de principi del segle xx (al voltant de 1928). Aquests arribistes són ridiculitzats en l’obra. Així, els protagonistes són el Sr. Kampf, un jugador de borsa jueu i Rosine, la Sra. Kampf, una secretària ambiciosa que vol oblidar el seu passat. De fet, ordena a la seua filla, Antoinette, que mentisca si li pregunten pel lloc on vivien tan sols quatre anys abans de fer fortuna: ha d’evitar dir que vivien en un pis menut.

L’obra planteja les aspres relacions entre Rosine i Antoinette en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, relacions que, de vegades, desvelaran el maltractament verbal i psicològic de Rosine vers la filla i una rivalitat femenina latent. Antoinette té molta pressa per ser adulta i per gaudir d’aventures amoroses semblants a les que ha llegit en les novel·les de Gabrielle D’Annunzio i de Marcel Prévost (p. 9). També sa mare lluita contra el temps, en aquest cas per fruir d’un amant que la traga de la monotonia abans de perdre la darrera bellesa.

«El rellotge de paret toca els quatre quarts... Una altra hora perduda, malgastada, que s’ha esmunyit entre els dits com aigua i que no tornarà...M’agradaria anar-me’n molt lluny o morir-me...» (p. 47), pensa Antoinette.

«Calia afanyar-se a viure, agradar als homes, estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos, ¿de què servien si a la teua vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?... I ara li quedava l’última oportunitat, els últims anys abans de la vellesa, la de veritat, sense remei; la irreparable...» (p. 61), es diu Rosine.

Les ganes de viure i d’estimar tant de la mare com de la filla xoquen. Quan Rosine impedisca a la jove assistir al ball que organitzen en sa casa, la sang adolescent esclatarà. Antoinette vol demostrar que no té por de les recriminacions dels grans, que ja no és una xiqueta. Vol venjar-se dels grans (p. 8): de sa mare i de la institutriu. El seu gest provocarà una situació molt intensa i dramàtica amb el desemmascarament dels personatges principals. Ella assistirà a l’espectacle fredament, molt fredament, sense pietat. Una peça interessant.

1.11.12

Jo confesso


CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011, 1008 p., 26,90 €.


Una altra ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.  

Tothom deu saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa. Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial, Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i complementàries.

Aquestes memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa (la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.

A més del mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.

Cal assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf, canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan progressar-ne la comprensió.

L’autor es reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un llenguatge sempre transparent ho impedeix.

Parlem, doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.

Per acabar, reproduïsc una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que els homes no habitem un país; habitem una llengua.»

Ressenyes interessants a favor i en contra:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...