Llum de gel

COMPANY, Flavia, Ed. 62, col. Butxaca 62, 191 p., 7,20 €

Amb freqüència, el segon llibre que llegim d’un autor sol decebre’ns una mica. Potser perquè s’ha perdut el factor sorpresa o tal volta perquè ens creem unes expectatives massa altes després de la lectura del primer. Dic açò perquè la meua primera aproximació a Flavia Company, autora d’arrels argentines i catalanes, va ser L’illa de l’última veritat (2010), una obra redona, colpidora.

Ara, uns mesos després, buscant més històries de l’autora, llig aquesta novel•la escrita 14 anys abans (l’any 1996), que és un període molt vast. Llum de gel narra una relació amorosa asfixiant: Sílvia deixa que el seu nóvio, Jef, la tanque indefinidament en la foscor del soterrani de sa casa com a prova d’amor. L’objectiu és demostrar-li que és capaç de tot per ell. Jef únicament li subministra cada dia com a alimentació, aigua i unes llandes de sardina (que ella detesta). Ell viu obsessionat pel record d’una relació anterior amb una dona de personalitat forta que el va abandonar. Probablement Jef és un psicòpata però no ho ha estat sempre i, de vegades, podem compartir els seus sentiments.

Aquests dos són els personatges bàsics. De nou un duel psicològic en solitud on es juga molt fort. I de nou els fets són contats a una tercera persona. També com en la seua novel•la més recent, Flavia Company demora molt bé l’entrega d’informació i juga sàviament amb la miqueta d’intriga que dorm en la història, de manera que aconsegueix tenir-nos pendents del desenllaç o simplement dels detalls de la vida dels protagonistes.

No em convenç l’ús de la cursiva per a marcar que és Sílvia qui parla. En són moltes pàgines a la fi i la lectura esdevé aspra. Era imprescindible?

S’ha de dir així mateix que tot el que és contenció extrema del llenguatge en L’illa de l’última veritat (2010), és en canvi efusió verbal en els passatges on parla Sílvia. I és que probablement la seua novel•la més recent és l’evolució inexorable des de Llum de gel, perquè hi ha molts elements (com les reflexions vitals, els duets, la sensació de claustrofòbia) que ja hi eren. En resum i en tres paraules, interessant però incomparable.

Caín

 SARAMAGO, Jose, Labutxaca, 142 p., 8,95 €

Caín mata el seu germà Abel per raons més complexes que les explicades en la Bíblia. Marcat per Déu amb una taca negra al front, la seua vida serà la d’un nòmada: superarà els 100 anys, recorrerà moltes regions i, de vegades, apareixerà al bell mig de fets històrics que pertanyen al futur pròxim. Assistirà així al quasi sacrifici d’Isaac, a la caiguda del mur de Jericó, a la destrucció de Sodoma o al diluvi universal. Moltes voltes participa en els fets i, fins i tot, els modifica.

Amb un argument bíblic com aquest, d’entrada vaig pensar que podia ser una història insostenible, però, al cap de 10 pàgines, Saramago demostra que és capaç de fer funcionar la narració i, fins i tot, fer-la esdevenir interessant i divertida. Es tracta d’una repassada perfecta dels episodis més salvatges de l’Antic Testament; tot analitzat racionalment per Caín, que, desesperat per les injustícies de Déu (extermini de la població de Sodoma i Gomorra —incloent les dones i els xiquets, que difícilment podien ser sodomites—; quasi execució d’Isaac per Abraham tan sols per posar a prova el segon; o mort dels 10 fills de Job simplement de nou per veure si així abjurava de Déu), arriba a una conclusió tràgica (pàg. 106): “No sé si he estat escollit, però una cosa sí que sé, alguna cosa dec haver après, Quina, Que el nostre déu creador del cel i de la terra està completament boig, Com t’atreveixes a dir que déu està boig, Perquè només un boig sense consciència dels seus actes admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat.”

Saramago ja havia utilitzat personatges bíblics en la famosa L’evangeli segons Jesucrist. En aquella obra pertanyien al Nou Testament (Josep, Maria, Jesús); ara empra els més emblemàtics de l’Antic Testament (Adam, Eva, Abel, Caín, Abraham, Job, Moisés...) en desfilada.

També descobrim un ús molt personal de la puntuació, que ja havia experimentat en altres obres, com en El setge de Lisboa: prescindeix dels dos punts, del punt i coma i dels signes d’interrogació o d’exclamació; tan sols recorre a les comes i a alguns punts. Podríem pensar que això entorpeix la lectura, però no és així; sobrepassades 3 pàgines, no causa estranyesa.

Què podria concloure en una línia? En menys espai encara: molt lúcida, la tornaria a llegir; la tornaré a llegir.

L’illa de l’última veritat

COMPANY, Flavia, Ed. Proa, 144 p., 17,00 €

Havia llegit feia uns mesos una ressenya apassionada d’aquest llibre en un bloc amic que teniu a la columna de la dreta (http//: lallibretadelanuria.blogspot.com). Sembla el títol d’una novel•la d’aventures, però oblidem-nos-en: aquesta no ho és o no ho és essencialment. Sí és una narració magnífica, redona, planificada amb perfecció pàgina a pàgina, que convida a rellegir l’inici o potser les 144 pàgines completes.

L’argument és senzill: un home que viatja amb un petit iot prop de la costa africana pateix l’atac d’una embarcació pirata. Poc després tindrà la sort d’arribar a una illa desconeguda que haurà de compartir amb un nàufrag anterior. La convivència amb aquesta persona canviarà la seua vida.

De seguida descobrim punts de contacte amb La pell freda pel marc de l’acció, per la solitud dels protagonistes i per la inseguretat permanent. Tanmateix Flavia Company ofereix una graduació del suspens més sàvia, més addictiva.

També se senten latents en aquesta història d’amistat i d’enemistat els mons de Conrad i de Stevenson: de fet es cita un conte de Conrad (El coparticipant secret) com un dels favorits de Prendel, el protagonista. L’únic llibre de l’illa –el de Conrad– és considerat un tresor i el protagonista pagarà una fortuna en aliments (peixos) per tenir-lo una setmana en préstec. I més encara, el llibre li farà tornar als hàbits de neteja personal abandonats i recuperarà l’esperança: “Em sentia fort i optimista.”

Hi trobem així mateix moltes reflexions vitals: sobre el valor de la paraula, sobre l’honestedat o al voltant de la veritat o del crim. Tot expressat amb un llenguatge senzill, lacònic, contundent. Repetisc, magnífica. Un regal perfecte.