Una educació francesa

BEZSONOFF, Joan-Daniel, L’Avenç, 159 p.,17 €


L’escriptor rossellonés Bezsonoff, amb arrels russes per la branca paterna i nét de catalans per la materna (sa mare duia els cognoms Montalat i Brial), ens narra la seua infància i joventut. Els seus avis materns vivien a Nils, com ell ara mateix, i va aprendre-hi el català com a segona llengua davant la sorpresa dels avis. La seua primera llengua va ser el francés perquè sa mare sempre li havia parlat francés (exemple del trencament de la transmissió intergeneracional de la llengua, fet general al Rosselló en els últims 50 anys del segle xx).

Fets com aquest són els que conta Bezsonoff en aquesta mena de retorn als orígens. Ens va descrivint les diverses ciutats de França on ha viscut (Massy, Nils, Briançon, Breisach am Rhein); ens va revelant la seua avidesa lectora infantil (la revista Okapi, els llibres d’Enid Blyton) i adolescent (Tolstoi, Pierre Benoit, Alphonse Daudet, revistes d’història i política...).

Bezsonoff va nàixer l’any 1963 i ens fa també un dibuix perfecte de com eren les coses enllà dels Pirineus a l’època: la qualitat dels programes de la televisió en blanc i negre; els grans cantants del moment; els jocs; la religió (era comú anar a missa); el servei militar o els polítics enormes d’aquell període (Giscard d’Estaing i Miterrand). També fa un esguard a la seua formació: l’acostament a les llengües – el llatí, el francés, el castellà, el català i l’anglés – i una repassada minuciosa dels seus professors i d’anècdotes d’escola. Tot vist amb humor i amb una nostàlgia ben gran per la pèrdua del paradís de la infantesa. De fet, encapçala el llibre amb aquesta cita de Pilote de guerre, de Saint-Exupéry: “Je suis de mon enfance. Je suis de mon enfance com d’un pays”. En definitiva, un llibre tan interessant com entretingut.

Revolutionary Road

Richard Yates, editorial Proa, 320 p.,20 €

Històries duríssimes de parelles, de dones inconformistes i d’homes acomodats. Obris Revolutionary Road i penetres un any abans dels fets en urbanitzacions amb cases de color pastel i amb cotxes del color dels caramels o dels gelats. Aquestes són quasi paraules exactes de Richard Yates. Mitjançant els diàlegs hiperrealistes de les parelles que viuen en aquest món de somni americà, copsem tanmateix que bateguen insatisfaccions en cada llar (“auguris de fracàs, més vells, menys explícits”, diu Yates).

Els personatges d’aquests diàlegs sublims i enverinats enganyen i sobretot s’autoenganyen cada dia, i això fa que una vesprada un boig lucidíssim faça esclatar amb unes quantes paraules la perfecció de la bombolla.

El ritme és ràpid. Richard Yates ens fa endinsar-nos a poc a poc en l’ofec d’aquestes vides de sucre roig, ens enreda en la teranyina de les converses dels personatges, i ens condueix per les seues pàgines sense alenar fins a la fi.

La impressió que ens queda després de les darreres sotragades és de perplexitat. No sabem com ho ha fet Yates: partint de la placidesa dels unifamiliars i de la societat que assisteix a la nit a obres de teatre aficionat, ens ha ensarronat en l’aspresa de la convivència i de la coabsència sense adonar-nos-en i ens ha sacsat amb violència. Com no rellegir-la?

Una lectora poc corrent,

BENNETT, Alan, Editorial Empúries, 89 p.,13 €

La primera vegada que vaig llegir aquest títol em va fer la impressió que era ben poc inspirat (si acceptem per un moment l’existència de la inspiració); tanmateix el llibre és magnífic. En to de faula i amb un llenguatge molt senzill, ens descriu el poder de la lectura: ens va desvelant com es crea un lector, ens esmenta autors clàssics que hauríem de tenir molt en compte, i ens explica com s’arriba al plaer de la lectura obsessiva i, fins i tot, com, de vegades, aquest lector esdevé escriptor. Tot açò en ben poques pàgines (89), i a través d’un argument bastant corrent (malgrat que la protagonista siga la reina d'Anglaterra), perquè podria ser la història de qualsevol de nosaltres.

Una obra, doncs, divertida i alhora amable. Encomana les ganes de llegir i, en particular, de llegir els clàssics pendents. Recomanada a tot aquell que es considere bon lector.

L’últim patriarca

EL HACHMI, Najat, Editorial Labutxaca, 336 p., 9,95 €

Aquesta setmana he llegit en El Temps, en un article de Lluís Bonada, que L’últim patriarca havia tingut unes crítiques molt bones a França. Hi consideraven la narració com una novel·la molt important. Vaig llegir aquest text ja fa molts mesos i ara que ha eixit en edició de butxaca (editorial labutxaca) he pensat parlar-ne.

Hi ha dues parts en la novel·la: la primera transcorre al Marroc (la infància i la joventut de Mimoun, el cap de la família), i la segona, a Catalunya (l’emigració i l’assentament del patriarca i, posteriorment, de la dona i dels fills). El ben cert és que aquesta primera part és molt interessant per l’esguard sobre els costums sexuals a Marroc, tan desconeguts per a nosaltres, tan sorprenents. També el sexe és present en la segona part, però es centra més en altres temes, fonamentalment en el masclisme anorreador i en el maltractament de les dones, tema universal que veiem fins i tot en Stieg Larsson.

L’últim patriarca captiva perquè Najat el-Hachmi sap com seduir-te des de la primera o potser des de la segona línia i no et permet abatre les tapes del llibre molt de temps. Per fer-ho, es basa en capítols molt curts, que no cansen mai el lector, i en aquesta capacitat narrativa mítica dels escriptors orientals, des de Naguib Mahfouz fins a Khaled Hosseini.

Potser la fi és una mica discutible: molt més simbòlica que versemblant però fet i fet, cal posar aquesta novel·la entre els tres primers llocs de la nostra pila de lectures pendents i, sobretot, cal difondre-la entre els amics.