La guerra de quatre

LABRADO,Víctor, Editorial Bromera, 2a ed., 237 p., 19,95€

La guerra de quatre no és una novel·la. Des de les primeres pàgines se’ns adverteix que es tracta de la crònica d’uns fets que van tenir lloc a les comarques centrals del País Valencià. La reconstrucció dels esdeveniments es fa mitjançant els documents que n’han restat i el testimoni oral de les persones supervivents que han volgut col·laborar-hi. Algunes han permés la publicació del seu nom, unes altres no. Tanmateix, la recreació dramàtica d’ambients i de personatges és tan perfecta que sovint oblidem que no és una ficció.

Conta aquesta crónica, doncs, l’organització d’un grup de maquis urbà a Benetússer. Generalment eren grups dirigits pel Partit Comunista, encara que també n’hi havia d’anarquistes. A poc a poc, el narrador ens va desvelant la formació del grup i les principals accions (robatoris i atemptats). Per tal d’entendre els protagonistes i el perquè d’alguns actes, abandonem el present del relat (1946) i observem els antecedents dels personatges (1935-1939). Sols així podrem comprendre, astorats, les mesquineses personals que s’amaguen darrere molts fets de guerra capritxosos i les repercussions, anys després, sobre les persones.

Fins a l’any 1948 aquests grups de maquis ben organitzats tenien la seguretat que les potències occidentals no permetrien la subsistència d’un règim feixista com el de Franco a Europa. No obstant això, aquest any Stalin va canviar de política internacional i va retirar el suport econòmic als maquis. Tot i que alguns van continuar a les muntanyes durant anys, això va suposar l’asfíxia progressiva d’aquests grups menuts.

Això a banda, constatem en la narració d’aquests fets reals la brutalitat a les comissaries i a les presons. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps. Reconstruïm casos de detenció, pallissa i empresonament per ser nóvia d’una persona buscada per la llei. Coneixem processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions. I assistim, en fi, a judicis i execucions militars.

Ens permet aquesta crònica veure com eren les coses de sinistres a Espanya a la dècada dels 40. I és que, per a molts, la guerra no havia acabat encara, com diu el jutge a la mare de Rafael Gandía.

En definitiva, una història traçada amb tensió que guarda interés en cadascuna de les 237 pàgines.

Les edats perdudes

PUJADÓ, Judit, Empúries, 256 p., 16,00€

En calent, hores després d’haver llegit aquestes edats perdudes, he de dir des de la segona línia que es tracta d’un llibre tan lleu, tan poètic, que és dels que paga la pena llegir i posseir.

Dividit en una introducció i 4 parts molt distintes, capta la nostra atenció des de molt prompte pel seu alé líric i per la seua forma de contar, que fuig sempre de frases esgotades.

La primera part narra l’entrega de la Nora a la seua àvia després de la mort dels seus pares en accident de trànsit. En aquestes pàgines la Nora retratarà amb precisió i aspror la seua adolescència en el marc de la seua colla d’amics. Hi veurem la violència en les relacions, la duresa amb els dèbils, els amors primers, el sexe, sempre disposat a saltar, i, en definitiva, les regles del joc d’aquestes petites societats on és tan complexa la supervivència que, de vegades, m’ha recordat un llibre ineludible de tema proper, El senyor de les mosques, de William Golding.

El segon bloc ens parla de la vida al poble, dels protagonistes principals, (de Farnés, de Genís, d’Eugènia). L’autora ens fa uns retrats de caràcters d’una profunditat extrema: coneixem Farnés o Eugènia com el nostre cos. Tots ells amb un passat enorme però sempre entre la foscor: els uns tenen darrere la guerra; d’altres, amors; n’hi ha que hi tenen judicis devastadors; alguns, covardies irreparables.

La tercera part conta l’amor de joventut d’Eugènia i és una història tan poètica i tan senzilla que només per això ja val la pena llegir la novel·la. Aquest relat, com el de Farnés en la segona part, i el de l’àvia de Nora, que clou el llibre, ens completen els punts obscurs dels personatges i ens permeten veure’ls amb uns ulls més savis.

La part final és la recuperació de les llibretes de l’àvia, on podem reconstruir el caràcter d’un personatge que és un enigma durant tota la narració, ja que no repon preguntes ni esclareix mai la causa del trencament amb la filla. L’àvia, com Genís, és un personatge incapacitat per a estimar, en aquest cas com a conseqüència d’un fet de guerra. Això li va fer perdre la filla i sols la néta farà que es rehabilite i que assumisca una visió optimista de la vida: “I ja era gran, la meua néta. I em va fer por veure-la asseguda a casa. Com feia uns anys la seua mare. (...) I era forta. Però estava esquerdada. Vaig pensar que no me’n sortiria. Però després ems vam abraçar. I vaig pensar que sí.” Llegiu-la.

Indignació

Philip Roth, La Magrana, 191 pàg. ,18 €

Marcus Messner és un jove treballador i estudiós, de notes excel·lents. Està a punt d’ingressar en la universitat. La família de Marcus és de religió jueva i molt tradicional, especialment son pare, un carnisser kosher que s’ha tornat malaltissament protector i es troba obsessionat per la seguretat del fill. Tot això fa que Marcus trie la Universitat de Winesburg per tal d’allunyar-se’n. Aquest fet li canviarà la vida com no podem imaginar. Mentrestant, la guerra de Corea, que va esclatar dos anys abans, continua oferint notícies dures tots els dies.

Philip Roth carrega en aquesta novel·la contra els absurds de l’ultraconservadorisme, que intenta controlar-ho tot, que no tolera alumnes (individus) que no seguisquen al peu de la lletra les seues pautes ideològiques i comportamentals; carrega contra les imposicions ridícules de les institucions catòliques (a la Universitat de Winesburg s’havia d’assistir, fins a l’any 69, a un mínim de 40 vegades durant la carrera als oficis de dimecres com a requisit per a poder llicenciar-se); carrega contra els preceptes religiosos jueus kosher, que obliguen a consumir carn d’animal mort de manera molt precisa (no es poden fer servir ganivets esmussats en el sacrifici o animals amb defectes); i carrega contra les guerres dels EUA, que han provocat milers de morts i de mutilats.

Aquest món de repressions severíssimes que envolta Marcus provoca finalment reaccions incontrolades, com ara la revolta dels xicots de la Universitat de Winesburg, enfrontats a colps de pedra per diversió o dedicats a arrasar habitacions femenines a la recerca de bragues (rebel·lió simbòlica contra la moral sexual); o com ara la reacció furiosa de Marcus davant les intromissions inimaginables en la seua vida privada del degà d’alumnes Cautwell al llarg d’interrogatoris orwellians.

Els fets són narrats en primera persona, com en altres novel·les de Roth. La progressió és lineal; tanmateix de vegades el narrador ens avança fets colpidors que tindran lloc en el futur. Cada volta que fa aquestes anticipacions és una sotragada violenta per al lector, però això mai no hi resta interés. “(…) però jo sabia sense ombra de dubte, i ho sabia com a fill del meu pare temorenc, que aquell noi jueu d’atractiu sobrenatural amb un exquisit aire de noblesa, acostumat a inspirar respecte i a ser obeït i a guanyar-se tothom (…), acabaria resultant ser l’àngel de la mort.”

El discurs és tan fluid que sembla escrit tal com raja. De vegades, tan lleuger que és molt difícil detenir la lectura per reprendre l’escena més tard. És el cas, per exemple, del primer interrogatori del degà Cautwell, una muntanya russa indeturable de repliques i contrarèpliques.

També hi és present el tema de l’atzar i la repercussió en les nostres vides: coses tan poc transcendentals com ara tenir un pare massa estricte, estudiar en una universitat o en una altra, eixir amb una xicota determinada o conèixer un xicot jueu de Cleveland fan que la nostra vida seguisca una via o una altra de molt diferent. “(…) cosa que li hauria permès ajornar de saber el que el seu pare sense estudis s’havia escarrassat a fer-li entendre des del primer dia: la forma terrible i incomprensible en què les decisions més banals, accidentals i fins i tot còmiques poden tenir les conseqüències més desproporcionades.” En fi, una novel·la de les que es lligen amb gust, amb molt de gust.

Mil sols esplèndids

HOSSEINI, Khaled, Ara Llibres, 366 p.,19 € / Labutxaca, 9,95 €

A quants amics hauré deixat o recomanat aquest llibre? A cap d’ells no ha decebut. I és que Khaled Hosseini coneix bé els secrets de l’escriptura per arrossegar-nos sense remei i sense alé fins a l’últim punt del llibre. Els capítols acaben abruptament, ens creen desassossec, i això fa que siga impossible evitar una mirada addictiva sobre els següents.

Recentment n’ha aparegut l’edició de butxaca (Editorial Debolsillo) i també la de la novel·la anterior de Hosseini, El caçadador d’estels (ben narrada, amb una estructura similar, amb el mateix poder d’absorbiment, però més comercial i amb una fi poc assumible per al meu gust).

Mil sols esplèndids ens exposa la història brutal de dues dones lligades desgraciadament al mateix home, sense eixides, en l’Afganistan recent: l’època de domini soviètic, el període talibà i l’entrada posterior dels nord-americans. La seua vida sota els talibans serà infame, serà subvida. Recordem, com a exemple, l’escena on el marit obliga una d’elles a menjar terra com a càstig per desobeir-lo.

Aquest esperit de denúncia social que flueix pel llibre, el vigor dels personatges i els coneixements que ens ofereix d’aquest país estrany en fa molt recomanable la lectura.

Una educació francesa

BEZSONOFF, Joan-Daniel, L’Avenç, 159 p.,17 €


L’escriptor rossellonés Bezsonoff, amb arrels russes per la branca paterna i nét de catalans per la materna (sa mare duia els cognoms Montalat i Brial), ens narra la seua infància i joventut. Els seus avis materns vivien a Nils, com ell ara mateix, i va aprendre-hi el català com a segona llengua davant la sorpresa dels avis. La seua primera llengua va ser el francés perquè sa mare sempre li havia parlat francés (exemple del trencament de la transmissió intergeneracional de la llengua, fet general al Rosselló en els últims 50 anys del segle xx).

Fets com aquest són els que conta Bezsonoff en aquesta mena de retorn als orígens. Ens va descrivint les diverses ciutats de França on ha viscut (Massy, Nils, Briançon, Breisach am Rhein); ens va revelant la seua avidesa lectora infantil (la revista Okapi, els llibres d’Enid Blyton) i adolescent (Tolstoi, Pierre Benoit, Alphonse Daudet, revistes d’història i política...).

Bezsonoff va nàixer l’any 1963 i ens fa també un dibuix perfecte de com eren les coses enllà dels Pirineus a l’època: la qualitat dels programes de la televisió en blanc i negre; els grans cantants del moment; els jocs; la religió (era comú anar a missa); el servei militar o els polítics enormes d’aquell període (Giscard d’Estaing i Miterrand). També fa un esguard a la seua formació: l’acostament a les llengües – el llatí, el francés, el castellà, el català i l’anglés – i una repassada minuciosa dels seus professors i d’anècdotes d’escola. Tot vist amb humor i amb una nostàlgia ben gran per la pèrdua del paradís de la infantesa. De fet, encapçala el llibre amb aquesta cita de Pilote de guerre, de Saint-Exupéry: “Je suis de mon enfance. Je suis de mon enfance com d’un pays”. En definitiva, un llibre tan interessant com entretingut.

Revolutionary Road

Richard Yates, editorial Proa, 320 p.,20 €

Històries duríssimes de parelles, de dones inconformistes i d’homes acomodats. Obris Revolutionary Road i penetres un any abans dels fets en urbanitzacions amb cases de color pastel i amb cotxes del color dels caramels o dels gelats. Aquestes són quasi paraules exactes de Richard Yates. Mitjançant els diàlegs hiperrealistes de les parelles que viuen en aquest món de somni americà, copsem tanmateix que bateguen insatisfaccions en cada llar (“auguris de fracàs, més vells, menys explícits”, diu Yates).

Els personatges d’aquests diàlegs sublims i enverinats enganyen i sobretot s’autoenganyen cada dia, i això fa que una vesprada un boig lucidíssim faça esclatar amb unes quantes paraules la perfecció de la bombolla.

El ritme és ràpid. Richard Yates ens fa endinsar-nos a poc a poc en l’ofec d’aquestes vides de sucre roig, ens enreda en la teranyina de les converses dels personatges, i ens condueix per les seues pàgines sense alenar fins a la fi.

La impressió que ens queda després de les darreres sotragades és de perplexitat. No sabem com ho ha fet Yates: partint de la placidesa dels unifamiliars i de la societat que assisteix a la nit a obres de teatre aficionat, ens ha ensarronat en l’aspresa de la convivència i de la coabsència sense adonar-nos-en i ens ha sacsat amb violència. Com no rellegir-la?

Una lectora poc corrent,

BENNETT, Alan, Editorial Empúries, 89 p.,13 €

La primera vegada que vaig llegir aquest títol em va fer la impressió que era ben poc inspirat (si acceptem per un moment l’existència de la inspiració); tanmateix el llibre és magnífic. En to de faula i amb un llenguatge molt senzill, ens descriu el poder de la lectura: ens va desvelant com es crea un lector, ens esmenta autors clàssics que hauríem de tenir molt en compte, i ens explica com s’arriba al plaer de la lectura obsessiva i, fins i tot, com, de vegades, aquest lector esdevé escriptor. Tot açò en ben poques pàgines (89), i a través d’un argument bastant corrent (malgrat que la protagonista siga la reina d'Anglaterra), perquè podria ser la història de qualsevol de nosaltres.

Una obra, doncs, divertida i alhora amable. Encomana les ganes de llegir i, en particular, de llegir els clàssics pendents. Recomanada a tot aquell que es considere bon lector.

L’últim patriarca

EL HACHMI, Najat, Editorial Labutxaca, 336 p., 9,95 €

Aquesta setmana he llegit en El Temps, en un article de Lluís Bonada, que L’últim patriarca havia tingut unes crítiques molt bones a França. Hi consideraven la narració com una novel·la molt important. Vaig llegir aquest text ja fa molts mesos i ara que ha eixit en edició de butxaca (editorial labutxaca) he pensat parlar-ne.

Hi ha dues parts en la novel·la: la primera transcorre al Marroc (la infància i la joventut de Mimoun, el cap de la família), i la segona, a Catalunya (l’emigració i l’assentament del patriarca i, posteriorment, de la dona i dels fills). El ben cert és que aquesta primera part és molt interessant per l’esguard sobre els costums sexuals a Marroc, tan desconeguts per a nosaltres, tan sorprenents. També el sexe és present en la segona part, però es centra més en altres temes, fonamentalment en el masclisme anorreador i en el maltractament de les dones, tema universal que veiem fins i tot en Stieg Larsson.

L’últim patriarca captiva perquè Najat el-Hachmi sap com seduir-te des de la primera o potser des de la segona línia i no et permet abatre les tapes del llibre molt de temps. Per fer-ho, es basa en capítols molt curts, que no cansen mai el lector, i en aquesta capacitat narrativa mítica dels escriptors orientals, des de Naguib Mahfouz fins a Khaled Hosseini.

Potser la fi és una mica discutible: molt més simbòlica que versemblant però fet i fet, cal posar aquesta novel·la entre els tres primers llocs de la nostra pila de lectures pendents i, sobretot, cal difondre-la entre els amics.